14 consells per a poetes novells de Rainer Maria Rilke

 

Entre 1903 i 1905, el poeta d’origen txec Rainer Maria Rilke mantingué correspondència amb un jove poeta de nom Franz Xaver Kappus, cadet de l’escola militar austrohongaresa.

En aquestes cartes, deu en total, Franz li confesà al poeta els dubtes i les inseguretats que experimentava enfront una vocació literària que no sabia com encarar. Rilke intentà orientar-lo amb una sèrie de consells molt valuosos on, a més a més, deixa entreveure què opinava sobre temes com la soledat, la bellesa, la mort i, fins i tot, el món sobrenatural.

Vint després de morir Rilke les cartes es publicaren amb el títol de: Cartes a un jove poeta.

Tot seguit, presentem un total de catorze consells que pertanyen a la traducció al català feta per Ramon Farrés Puntí.

1. Els meus versos són bons?

Vostè mira cap a fora i això és justament el que no hauria de fer ara (…) I si d’aquest decantar-se cap endins, d’aquest submergir-se en el propi món en surten versos, llavors no se li acudirà de preguntar a ningú si són versos bons. Tampoc no intentarà interessar cap revista per aquests treballs: perquè hi veurà la seva estimada possessió natural, un fragment i una veu de la seva vida.

2. He d’escriure?

(…) confessi’s si es moriria en el cas que li fos refusat escriure. I, per damunt de tot, pregunti’s, en l’hora més callada de la seva nit: he d’escriure? Aprofundeixi en vostè mateix, tot cercant una resposta des del més pregon. I si calgués que la resposta fos d’assentiment, si li fos lícit de solucionar aquesta seriosa pregunta amb un fort i simple he d’escriure, edifiqui la vida tot seguint aquesta necessitat.

3. Sobre quins temes he d’escriure? 

(…) acosti’s a la natura. Aleshores intenti, com el primer home, dir el que vegi i visqui i estimi i perdi. No escrigui poemes d’amor; eviti d’entrada aquelles formes que són massa corrents i habituals: són les més difícils, perquè es necessita una força gran i madura per donar alguna cosa pròpia allà on trobem exemples bons, i en part brillants, en quantitat. Per aquest motiu, escapi’s dels temes generals i refugiï’s en els que li ofereixi la seva pròpia vida quotidiana; descrigui les seves tristeses i els seus desigs, els pensaments passatgers i la fe en alguna mena de bellesa.

4. Com he d’escriure?

Descrigui tot això amb profunda, serena, humil sinceritat i utilitzi, per expressar-se, les coses del seu entorn, les imatges dels seus somnis i els objectes de la seva memòria.

5. Amb què m’he de fixar per escriure? 

Si la seva vida quotidiana li sembla pobra, no la blasmi; blasmi’s vostè mateix, digui’s que no és prou poeta per invocar-ne les riqueses; perquè per al creador no hi ha pobresa ni cap lloc pobre, indiferent.  

6. On puc trobar-hi la inspiració?

I fins si es trobés en una presó les parets de la qual no deixessin arribar els seus sentits cap dels sons del món, ¿no tindria llavors encara la seva infància, aquesta riquesa deliciosa i reial, aquest tresor dels records? Dirigeixi cap a aquesta banda la seva atenció. Intenti alçar les sensacions enfonsades d’aquest passat llunyà; la seva personalitat s’afermarà, la seva soledat s’eixamplarà i esdevindrà una casa entre dos llustres on el soroll dels altres passarà de llarg.

7. Com puc saber si els meus versos són bons?

I si d’aquest decantar-se cap endins, d’aquest submergir-se en el propi món en surten versos, llavors no se li acudirà de preguntar a ningú si són versos bons. Tampoc no intentarà interessar cap revista per aquests treballs: perquè hi veurà la seva estimada possessió natural, un fragment i una veu de la seva vida. Una obra d’art és bona quan ha sorgit de la necessitat.

8. Vull ser poeta?

No sabria donar-li cap més consell que aquest: entrar dins seu i explorar les profunditats de les quals sorgeix la seva vida; en aquesta deu trobarà la resposta a la pregunt de si ha de crear. Accepti-la tal com sona, sense interpretar-la. Potser es demostra que està cridat a ser artista. Aleshores assumeixi el seu destí i porti’l, amb el seu pes i la seva grandesa, sense preguntar mai per la recompensa que pugui venir de fora. Perquè el creador ha de ser un món per ell mateix i trobar-ho tot dintre seu i en la natura, a la qual s’ha unit.

9. I si, finalment, no vull ser poeta?

Però també pot ser que després d’aquests descens a l’interior de si mateix i la seva soledat hagi de renunciar a ser poeta (n’hi ha prou, com li deia, de sentir que podria viure sense escriure per no estar-hi ni tan sols autoritzar). Però tampoc en aquest cas l’examen interior que li demano. Sigui omo sigui, la seva vida trobarà a partir d’aquest moment els seus propis camins, i li desitjo que siguin bons, rics i extensos més del que sóc capaç de dir.

10. Li he semblat agosarat per dirigir-me a vosté?

Els versos que m’ha confiat tan amablement, els hi retorno juntament amb aquesta carta. I li agraeixo un cop més la magnitud i la cordialitat de la seva confiança, de la qual he intentat fer-me una mica més mereixedor del que realment em pertoca, pel fet de ser un estrany, mitjançant aquesta resposta sincera, donada amb el millor coneixement.

11. Què és el més important se tot?

Només cal una cosa, soledat, una gran soledat interior. Cal aconseguir anar cap a un mateix i durant hores i hores no trobar-se amb ningú.

12. I si em sobrevé la tristesa?

Perilloses i dolentes, solament ho són aquells tristeses que hom arrossega entre la gent a fi de cobrir-les. Com malalties tractades de manera superficial i nècia, es retirès per un moment per rebrollar més temibles una mica després. Es concentren a l’interior i són vida, vida no viscuda, vida menspreada i perduda a causa de la qual es pot morir.

13. Què cal fer davant del dubte?

No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I d’això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia llunyà viurà la resposta. Potser porta en vostè la possibilitat de crear, de plasmar, com una forma de viure especialment feliç i autèntica: eduqui’s per aquesta tasca (…). 

14. Es pot viure de l’art?

També l’art és solament una forma de viure. Hom pot preparar-s’hi sense adonar-se’n vivint de qualsevol manera. De tota realitat, s’hi està més a prop i se n’és més veí amb l’art que amb els oficis irreals, més o menys artístics, que, fent-nos caure en el miratge d’apropar-nos a l’art, en neguen pràcticament l’existència i el fan malbé, com s’esdevé en tot el periodisme i en gairebé tota la crítica, i també en les tres quartes parts d’allò que s’anomena i es vol anomenar literatura.

Aquest article és una versió publicada originàriament al web LIBRÓPATAS

 

 

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s